AtmOOs és un sistema que permet conèixer els hàbits de mobilitat dels alumnes d’instituts de l’Eixample i la contaminació atmosfèrica associada. Aquesta activitat però també permet treballar a l’aula la problemàtica de la contaminació atmosfèrica. En aquesta pestanya trobareu diferents recursos i informacions que us permetran aprofundir en aquesta temàtica.En aquest apartat podeu trobar:

  • Contaminants: catàleg dels principals contaminants atmosfèrics on s’especifica quins són els seus causants, quines conseqüències provoquen i altres dades d’interès.
  • Recursos d'interès: llistat de recursos on-line que amplien la informació sobre la contaminació atmosfèrica tant des de l’àmbit local fins l’internacional.
  • Metodologia, bibliografia i citacions: fonts de referencia que s’han utilitzat per dissenyar AtmOOs, bibliografia utilitzada i metodologies de càlcul emprades.

Contaminants


Els principals contaminants a tenir en compte quan es parla de la qualitat de l’aire a les ciutats poden classificar-se en les categories de particules en suspensió (PM), compostos orgànics volàtils (COV), òxids de nitrogen (NOx) i d'altres compostos inorgànics d'origen i affecció diversa.

A la fitxa de cadascun d’ells podreu conèixer les seves principals característiques, font d’emissió i el principals efectes que causen en la salut de les persones que hi estan exposades, així com altres dades d’interès.

PM


COV


NOx


Altres



Causant

En zones urbanes la seva font principal és el trànsit. Es generen sobretot per la combustió als motors (entre un 40 i un 60%), però també pel fregament dels pneumàtics amb el paviment i els frens dels vehicles. Són especialment significatius els fums dels motors dièsel, que estan formats en gran part de partícules fines i ultrafines d’hidrocarburs producte d’una combustió incompleta. També hi ha partícules d’origen natural (aerosols marins, erosió geològica, intrusió de pols africana) o per altres activitats humanes, com ara les obres públiques o processos industrials vinculats a la mineria i a la producció de ciment. La suspensió i resuspensió de les partícules és més marcada en episodis de sequera. Això fa que hi hagi nivells més elevats de partícules en anys amb pocs dies de pluja, freqüents a Barcelona.

Conseqüències

El material particulat és el contaminant atmosfèric pel que s’han evidenciat més impactes negatius en la salut. Les PM s’associen a: mortalitat prematura (malalties cardiovasculars, respiratòries i càncer de pulmó), afectacions respiratòries i cardiovasculars i afectacions en el desenvolupament de nadons i infants. La seva incidència en el nostre organisme està directament relacionada amb la seva mida, essent les partícules de menor mida les més perilloses (les de diàmetre inferior a 2,5 µm poden arribar als alvèols pulmonars i les de diàmetre inferior a 0,1 µm fins i tot poden arribar al corrent sanguini).

Les partícules sòlides poden provocar irritació de les mucoses i problemes del sistema respiratori. Les PM provoquen al·lèrgies nasals i oculars i són un factor de risc per les malalties del cor i el càncer de pulmó.

S’ha demostrat que l’exposició a llarg termini de partícules en concentracions relativament baixes, habituals al medi urbà, pot afectar als pulmons tant de nens com d’adults. Estadísticament l’exposició a aquestes concentracions s’ha associat a una disminució d’uns 9 mesos en l’esperança de vida de la població. A Espanya, més de 25.500 morts prematures s’atribueixen a elevades concentracions d’aquest contaminant.

Més dades

En respirar inhalem amb l’aire els gasos i partícules. A diferencia dels gasos, que estan formats per molècules separades d’un sol tipus, el material particulat és una barreja complexa de partícules sòlides i líquides formada per un conjunt de molècules de diferents substàncies.

La composició de les partícules en suspensió pot ser una barreja molt variada. Per això es classifiquen segons la seva mida (diàmetre aerodinàmic) i segons com es comporten en respirar, més que no pas segons el que contenen. Així, diferenciem:

  • PM10 (diàmetres inferiors a 10 micres), que solen anar més enllà de la gola.
  • PM2,5 (diàmetres inferiors a 2,5 micres) poden arribar fins als pulmons.
  • PM1 (diàmetres inferiors a 1 micra), partícules ultrafines, que poden arribar a passar de l’alvèol pulmonar a la sang.

Les PM es poden mesurar amb equips automàtics o manuals i els resultats s’expressen en μg/m3.

Més del 80% de la població europea està exposada a nivells de partícules en suspensió que superen les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Concretament, les àrees metropolitanes, com la de Barcelona, superen en uns 10 μg/m3 els 40 μg/m3 recomanats de PM totals per l’OMS. Per cada tipologia de PM tenim valors de referència específics.

Causant

Les partícules en suspensió que respirem estan relacionades amb diversos fenòmens. Per una banda, cada any rebem diverses intrusions de pols africana que són responsables de les pluges de fang i provoquen episodis puntuals de nivells elevats de PM10. Per altra banda, molts compostos en forma de gas, com els que participen del boirum fotoquímic, acaben formant partícules. A més, les partícules solen provenir de resuspensió de material dipositat sobre el sòl, que passen a l’aire amb el pas de vehicles o per l’acció del vent. Finalment, cal assenyalar que els vehicles emeten partícules procedents dels incremats de la combustió del seu motor, però també emeten partícules que es desprenen pel desgast dels frens i els pneumàtics.

Conseqüències

Són les menys perilloses de les PM per la seva mida, però a Barcelona, un 98% de la població pot estar exposada a nivells superiors de PM10 del que estableix la OMS.

Formen part del material particulat, el contaminant atmosfèric pel que s’han evidenciat més impactes negatius en salut. Les PM s’associen a: mortalitat prematura (malalties cardiovasculars, respiratòries i càncer de pulmó); afectacions respiratòries i cardiovasculars; afectacions en el desenvolupament de nadons i infants.

Les PM10 poden arribar a la zona de la gola, tràquea, bronquis i bronquíols; vinculats doncs a problemes respiratoris importants.

Més dades

292 kg de PM10 a l’any és el que respirem el conjunt de conciutadans metropolitans. Aquest càlcul prové de la mitjana anual de concentració de PM10 a l’aire multiplicada per l’aire respirat per la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Seria l’equivalent de 23,36 bombones de butà plenes de PM10.

La legislació estableix un valor límit diari que consisteix en què les mitjanes diàries d’una estació no superin el valor de 50 μg/m3 en més de 35 dies per any. Atès el tipus de mètode de mesura és difícil mesurar tots els dies de l’any i, per això, aquest objectiu de qualitat de l’aire també s’avalua amb el percentil 90,4 (P90,4, que és la concentració que se superaria 35 vegades si tinguéssim una mesura per a cada dia de l’any). Si el P90,4 és superior a 50 μg/m3 , es considera que no es compleix el valor límit diari.

La mitjana anual no pot superar el valor de 40 μg/m3 segons la UE, els 20 μg/ m3 segons l’OMS.

El valor límit diari se supera a bona part dels països de la UE. Tot i que els nivells de PM10 han estat tradicionalment elevats als països amb menys precipitació i més radiació solar (pel tipus de sòl que hi predomina), també es produeixen incompliments a països septentrionals, però la tendència general dels darrers anys ha estat de forta disminució generalitzada. En aquest sentit, hi ha contribuït tant la crisi econòmica com les polítiques aplicades, els plans per millorar la qualitat de l’aire i la normativa europea aplicable al sector industrial (especialment la Directiva IPPC (Directiva 2008/1/CE, relativa a la prevenció i control integrats de la contaminació) ja substituïda per la Directiva 2010/75/UE sobre les emissions industrials). Cal indicar, però, que les concentracions de partícules, tal com succeeix amb l’ozó, són fortament dependents de les condicions meteorològiques predominants cada any. D’aquesta manera, un any plujós presenta nivells inferiors als d’un any més sec de l’habitual.

La concentració de PM10 a la ciutat de Barcelona s’ha vist incrementada recentment, tot i que en els darrers anys s’havien registrat descensos. Així, des del 2010, es compleix el valor límit anual de la UE a totes les estacions de la ciutat, però no es compleixen les directrius de l’OMS des del 2000.

Causant

Com altres PM, el principal causant és la combustió d’hidrocarburs i biomassa; així com el rodament dels pneumàtics amb l’asfalt o els frens. Així doncs, tot i que també es poden genrerar per pols d’obres, enderrocs o fonts naturals, la principal generador de PM2.5 és el trànsit rodat.

Conseqüències

Formen part del material particulat, el contaminant atmosfèric pel que s’han evidenciat més impactes negatius en salut. Les PM s’associen a: mortalitat prematura (malalties cardiovasculars, respiratòries i càncer de pulmó); afectacions respiratòries i cardiovasculars; afectacions en el desenvolupament de nadons i infants .

Les PM2.5 poden arribar a penetrar als alvèols pulmonars, estan vinculats doncs a malalties respiratòries, cardiovasculars i de càncer de pulmó.

Més dades

La legislació estableix un valor límit de mitjana anual que no pot superar el valor de 25 μg/m3 segons la UE i els 10 μg/m3 segons l’OMS.

Segueixen la mateixa tendència de les PM10, on no s’observen variacions importants dels nivells dels diferents punts de mesurament, tot i que en els darrers anys hi ha hagut un augment.

Causant

Aquests compostos provenen principalment de cinc fonts: de l’àmbit domèstic (crema de combustibles fòssils com fusta i carbó), del trànsit, de la industria (producció d’alumini i conservació de la fusta entre altres), del sector agrícola i de fonts naturals. La relativa importància de cada font depèn de les diferents regulacions legislatives i del desenvolupament econòmic.

Conseqüències

El Benzo(a)pirè (BaP), així com d’altres HAPs (Hidrocarburs aromàtics policíclics ), és carcinogen per als humans d’acord amb l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer.

Més dades

Els HAP són un grup de compostos que es caracteritzen per tenir dos o més anells aromàtics condensats formats integrament per carboni i hidrogen. Un indicador de la presència dels HAP a l’atmosfera és el Benzo(a)pirè (BaP), un compost orgànic format per cinc anells que està en el material particulat fi. El BaP és l’únic HAP que té objectiu de qualitat de l’aire. Les propietats semivolàtils d’alguns HAP fan que mostrin una gran mobilitat a través del medi ambient, de manera que es distribueixen entre l’aire, el sòl i l’aigua. Es determinen mitjançant tècniques espectromètriques a partir de les mostres de PM10 i, per tant, les dades que n’obtenim són concentracions diàries. Els resultats s’expressen en ng/m3.

La normativa europea marca que la mitjana anual de BaP no pot superar el valor de 1 μg/ m3. L’OMS redueix aquest valor a 0.12μg/ m3

A Europa es disposa des de l’any 2007 d’un nombre limitat d’estacions. Des que es va començar a mesurar fins al 2011, la mitjana anual es va anar incrementant, tot i que es va observar una petita disminució entre el 2010 i el 2011.

El Reial Decret 102/2011, de 28 de gener, estableix que per tal d’avaluar la contribució del benzo(a)pirè a l’aire ambient, s’han de mesurar també els compostos següents: benzo(a)antracè, benzo(b)fluorantè, benzo(j)fluorantè.

Per tant, a l’XVPCA, al mateix temps que es determina el benzo(a)pirè, es determinen aquests altres hidrocarburs policíclics aromàtics tot i que la normativa no especifica cap objectiu de qualitat de l’aire per a aquests hidrocarburs. A més a més, també s’analitzen el pirè, el crisè i el benzo(g,h,i)perilè.

Causant

Poden tenir un origen natural (volcans, focs, etc.) o bé un origen antropogènic, principalment processos de combustió, trànsit i processos industrials (plantes de sintetització, indústries del ferro i l’acer i indústries de metalls no fèrrics).

Conseqüències

Podem diferenciar les conseqüències dels principals metalls pesats:

Arsènic (As): els efectes d’inhalar aire amb nivells elevats d’arsènic inclouen un increment de la mortalitat per malalties cardiovasculars, neuropaties i gangrena de les extremitats. A més, les formes inorgàniques dels compostos d’arsènic poden causar càncer de pell i de pulmons.

Cadmi (Cd): els ronyons i els ossos són els principals òrgans afectats per una exposició al cadmi. Els efectes sobre la salut inclouen danys en la funció renal i un increment del risc d’osteoporosis. A més, hi ha evidències que una exposició crònica al cadmi pot incrementar el risc de càncer de pulmó.

Niquel (Ni): d’acord amb l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer, diversos compostos de níquel són carcinògens i poden incrementar el risc de desenvolupar càncer de pulmó, nas, laringe o pròstata. Altres efectes sobre la salut del níquel inclouen danys en el tracte respiratori i en el sistema immunològic, efectes de disrupció endocrina i reaccions al·lèrgiques a la pell (habitualment després d’una exposició dèrmica).

Plom (Pb). El plom és una substància tòxica que es pot acumular en l’organisme i pot afectar a diversos òrgans com els ronyons, el fetge, el cervell i el sistema nerviós. Aquesta substància té uns efectes especialment nocius en els infants. L’exposició al plom pot causar seriosos danys en el cervell incloent-hi retard mental, trastorns del comportament i problemes de memòria. En els infants l’efecte més crític és el deteriorament del neurodesenvolupament. D’altra banda, l’exposició al plom pot causar anèmia, hipertensió, disfunció renal, immunotoxicitat i toxicitat reproductiva.

Més dades

Els metalls pesants presents a l’atmosfera que estan legislats són l’arsènic (As), el cadmi (Cd), el níquel (Ni) i el plom (Pb). En l’aire ambient, els metalls i els compostos que formen amb altres elements estan principalment en el material particulat. Es determinen a partir de les mostres de PM10 i, per tant, les dades que n’obtenim són concentracions diàries. Els resultats s’expressen en ng/m3.

Els valors objectius de mitjana anual no poden superar segons la UE els següents valors: Ar 6 ng/m3; Cd 5 ng/m3; Ni 20 ng/m3; i Pb 500 ng/m3. Per la OMS, els valors objectius de mitjana anuals són: Ar 6.6 ng/m3; Cd 5 ng/m3; Ni 25 ng/m3; i Pb 500 ng/m3.

Els nivells de Pb han disminuït molt en les darreres dècades gràcies a la prohibició d’utilitzar-lo com a additiu en la benzina. Actualment, tots els metalls mesurats presenten nivells molt per sota dels topalls de la UE. Les màximes concentracions es troben al voltant d’algunes instal·lacions industrials.

Causant

Hi ha una gran varietat de COV. Alguns exemples són el benzè, el metà o el toluè.

Tenen un origen tant natural (COV biogènics) com antropogènic (degut a l'evaporació de dissolvents orgànics, a la crema de combustibles, al transport, etcètera) . A part d’associar-se al transit rodat, els COV solen estar presents en els dissolvents emprats en processos de neteja de roba, aplicacions de pintura, neteja de superfícies, impressió, envernissats i aplicació d'adhesius, entre molts d’altres.

Conseqüències

Les conseqüències dependran de cada COV en específic però poden provocar irritacions i disminució de la capacitat pulmonar. Alguns COV estan classificats com a cancerígens.

Els més destacats són el benzè, el toluè i el metà.

Participen activament en nombroses reaccions, en la troposfera i en l'estratosfera, contribuint a la formació de l'smog o boirum fotoquímic i a l'efecte hivernacle. A més a més, juntament amb els òxids de nitrogen, són precursors de l'ozó troposfèric. Gràcies a la seva capacitat volàtil, són substàncies que poden viatjar lluny del lloc d’emissió.

Causant

Les principals fonts d’emissió són antropogèniques. A Europa, el trànsit és la font d’emissió més important d’aquest compost, però cal destacar també els processos de combustió, la calefacció domèstica, l’evaporació durant la distribució d’hidrocarburs i algunes activitats industrials.

Conseqüències

Una exposició crònica al benzè pot reduir la producció de glòbuls vermells i blancs de la medul·la òssia i provocar anèmia aplàstica. A més, el benzè és una substància carcinògena per als humans, d’acord amb l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer.

Més dades

Es tracta d’un hidrocarbur aromàtic de fórmula C6H6. En estat vapor té una olor “aromàtica” i que es pot mesurar amb equips automàtics o manuals. La majoria dels sistemes que hi ha a la xarxa de vigilància i prevenció de la contaminació atmosfèrica (XVPCA) són manuals i ens permeten obtenir dades amb resolució diària. En canvi, els equips automàtics ens permeten disposar de dades amb resolució horària. Els resultats s’expressen en μg/m3 .

És un dels precursors que contribueixen a la formació de l’ozó troposfèric.

La normativa europea marca que la mitjana anual de benzè no pot superar el valor de 5 μg/m3. L’OMS redueix aquest valor a 1.7 μg/m3.

En general, les mitjanes anuals de les estacions de trànsit són més altes que a la resta, ja que la benzina continua sent una de les fonts principals. A Europa i a Catalunya els nivells mesurats a les estacions de trànsit i urbanes de fons van disminuir de manera constant des del 2002 fins al 2007, moment en el que es van estabilitzar. A les estacions rurals, aquesta disminució és menys pronunciada.

Causant

El metà sorgeix fonamentalment de la descomposició de la matèria orgànica en ambients pobres en oxigen (cicle digestiu del bestiar, determinats cultius, abocadors...).

Conseqüències

La principal problemàtica del metà és la seva capacitat d’efecte hivernacle. És el segon compost que més contribueix al canvi climàtic, només superat pel diòxid de carboni.

El metà pot ser inhalat, i en grans quantitats pot generar asfixia per la disminució d’oxigen en l’aire.

Més dades

No està regulat com un contaminant atmosfèric per la seva baixa incidència en aquest àmbit, però si que es regulen les seves emissions a nivell nacional i internacional a través del protocol de Kyoto per combatre el canvi climàtic.

Causant

Quan ens referim als òxids de nitrogen ens referim principalment a l’òxid nítric (NO) i el diòxid de nitrogen (NO2), tot i que també hi ha òxid nitrós (N2O). El NO i NO2 són els únics òxids de nitrogen presents a l’atmosfera introduïts antropogènicament.

La principal font antropogènica és la combustió, tant de tipus mòbil (trànsit terrestre, aeri i marítim) com de tipus estacionari (industrials). La quantitat de NOx emesos depèn de les condicions de la combustió i de la quantitat de combustible cremat. La principal font emissora d’òxids de nitrogen a l’atmosfera urbana són els vehicles (especialment els motors dièsel), i en menor mesura les instal·lacions de combustió com les calefaccions. Es calcula que fins a un 60% pot provenir del trànsit.

L’òxid nítric i el diòxid de nitrogen de l’aire urbà es produeixen a través de dos processos consecutius. En primer lloc, les altes temperatures assolides en les combustions provoquen la combinació directa de l’oxigen i el nitrogen de l’aire per donar NO, i aquest és oxidat parcialment a NO2. Per tant, les instal·lacions fixes de combustió, els vehicles de gasolina i els motors dièsel emeten NOx amb proporcions variables de NO2 i NO. Posteriorment, l’NO introduït a l’atmosfera urbana per les fonts emissores és oxidat a NO2, principalment, per reaccions fotoquímiques.

Conseqüències

Encara que tota la població estigui exposada als contaminants atmosfèrics, aquests afecten de diferent manera a cada individu. Els nens, la gent gran i les persones amb problemes de salut com asma i malalties del cor o pulmó poden patir-ne més els efectes.

Els òxids de nitrogen tenen afectacions respiratòries i cerebrovasculars.

Més dades

Des del punt de vista de protecció de la salut, el diòxid de nitrogen (NO2) és l’únic que té fixats valors límit per a exposicions de curta i llarga durada . Tanmateix, l’estreta relació del monòxid de nitrogen (NO) amb el procés de formació de NO2 fa que també tingui importància en l’avaluació i gestió de la qualitat de l’aire.

Causant

Les altes temperatures assolides en les combustions provoquen la combinació directa de l’oxigen i el nitrogen de l’aire per donar NO, i aquest és oxidat parcialment a NO2. Per tant, són emesos per les instal·lacions fixes de combustió, els vehicles de gasolina i els motors dièsel. Posteriorment, el NO introduït a l’atmosfera urbana per les fonts emissores és oxidat a NO2, principalment, per reaccions fotoquímiques.

Conseqüències

Degut a la seva inestabilitat, s’associen les seves conseqüències a l’impacte del NO2. Se’l vincula doncs a l’smog i a la pluja àcida. Igual que el NO2, en capes altes de l’atmosfera, provoca disminució de la capa d’ozó.

El NO, com els altres òxids de nitrogen, tenen afectacions respiratòries i cerebrovasculars.

Més dades

Davant de la dificultat de mesurar la presència a l’atmosfera de NO, aquest no té fixats valors límits.

Causant

El diòxid de nitrogen és un gas format per dos àtoms d’oxigen i un de nitrogen. És de color marronós i té una olor forta. Es crea com a resultat dels processos de combustió a altes temperatures, com els que tenen lloc en vehicles de motor i en plantes termoelèctriques. Per això és un contaminant freqüent en zones urbanes. La seva presència està molt vinculada també a l'oxidació del NO.

Conseqüències

La problemàtica del diòxid de nitrogen es focalitza a l’àmbit urbà: a Europa, prop del 9% de la població urbana està exposada a nivells de contaminació que superen les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut.

Aquest contaminant provoca greus afeccions sobre la salut de les persones: és el causant de problemes respiratoris, dificulta el desenvolupament cognitiu dels infants i presenta efectes nocius al fetge, la melsa i la sang. A Espanya se li atribueixen més de 5.900 morts prematures, a causa de les elevades concentracions en zones urbanes.

Una exposició a curt termini al NO2 pot provocar efectes com la irritació del sistema respiratori i ocular. A llarg termini, els principals efectes poden ser un desenvolupament pulmonar més lent als nens i l’aparició de malalties respiratòries cròniques (asma, bronquitis, , reducció de les funcions pulmonars) i cerebrovasculars.

Més dades

Els nivells més elevats de NO2 es mesuren a les grans ciutats i prop de grans vies de trànsit, que és on s’acumulen més emissions. La presència d’aquest contaminant es relaciona amb el fenomen del boirum (o smog, en anglès) fotoquímic, que consisteix en episodis de contaminació que produeixen reducció de visibilitat i contaminants oxidants, gràcies en part a la presència de radiació solar. Aquest fenomen és habitual els dies en què la situació meteorològica és dominada per un patró anticiclònic a les grans ciutats de latituds baixes i mitjanes.

A més de ser un dels elements del boirum fotoquímic, també és precursor de l’àcid nítric, que és un dels constituents de la pluja àcida i de partícules secundàries. El NO2 és la principal font dels aerosols de nitrats que constitueixen una part important de les PMNO2,5. Igual que el NO, en capes altes de l’atmosfera, provoca disminució de la capa d’ozó.

584 kg de NO2 a l’any és el que respirem el conjunt de conciutadans metropolitans a Barcelona. Aquest càlcul prové de la mitjana anual de concentració de NO2 a l’aire multiplicada per l’aire respirat per la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El que seria equivalent a 46,72 bombones de butà plenes de NO2.

Els valors límits horaris marcats per la UE i l’OMS són de 200 μg/m3 i per normativa europea no es podrà superar més de 18 ocasions per any civil. En concentracions superiors a 200 μg/m3 (valor límit horari) provoca una inflamació significativa de les vies respiratòries. El valor límit anual és de 40 μg/m3 i el llindar d’alerta de 400 μg/m3. Les mitjanes horàries no poden superar els 400 μg m3 durant 3 vegades seguides.

Des de fa anys que s’incompleix el valor límit anual (establert en 40μg/m3 sobre la mitjana anual) a les zones ZQA 1 (Àrea de Barcelona) i ZQA 2 (Vallès-Baix Llobregat). L’incompliment del valor límit anual per al NO2, és un fet comú a les grans ciutats europees. En canvi, a les aglomeracions urbanes de Catalunya no se supera el valor límit horari d’aquest contaminant, mentre que s’incompleix a bona part de les grans ciutats d’Europa a causa de la seva major continentalitat i de la presència de fenòmens episòdics pronunciats. Aquests incompliments es consideren un tema de gran importància que genera un intens debat a Europa sobre com solucionar-los.

Causant

Es genera principalment per la termòlisi controlada de nitrat d’amoni (NH4NO3) o per la reacció de l’amoniac (NH3) amb l’àcid nítric (HNO3).

Les seves principals fonts de generació són l’agricultura intensiva, l’ús de fertilitzants nitrogenats, la crema de biomassa i combustibles fòssils i la desforestació.

Conseqüències

És un gas volàtil, incolor, olor dolça i lleugeramanet tòxic que provoca al·lucinacions i estat eufòric en a la persona, pel que ha estat comunament usat com droga. És conegut també com el gas del riure. S’inhala però amb una barreja d’oxigen i òxid nitrós, ja que una inhalació al 100% d’aquest gas pot provocar l’asfixia i mort.

Els seus efectes sobre la salut és que afecta a l’activitat neuronal a l’ arribar al cervell a través de les vies respiratòries.

Químicament és un gas estable, d’aquí el seu principal impacte ambiental. Cal destacar que és un potent gas d’efecte hivernacle, amb una permanència mitjana a l’atmosfera de 100 anys. També té un impacte sobre l’ozó estratopsfèric en la mesura que redueix l’ozó a oxigen molecular i allibera monòxid de nitrogen.

Més dades

No està regulat dins la contaminació atmosfèrica a les ciutats, si que està regulat a través del Protocol de Kyoto per combatre el canvi climàtic.

Causant

S’emet a l’atmosfera per dues vies: l’emissió directa i la formació química, producte de la reacció entre d’altres contaminants. L’emissió directa es genera en combustions incompletes (gas, carbó, gasoil o biomassa), principalment associades al trànsit i, en menor quantia, les estufes per a ús domèstic.

Conseqüències

És un gas tòxic a altes concentracions i els seus efectes es poden fer patents fins hi tot amb exposicions curtes de temps. Provoca mals de cap, nàusees i vòmits. És molt perillós en interiors, atès que en exposicions llargues pot ser mortal.

El monòxid de carboni entra en el cos pels pulmons i s’uneix fortament a la hemoglobina de la sang. Això provoca una reducció del transport de l’oxigen a les cèl·lules del cos. Les persones amb malalties cardiovasculars són les més sensibles a l’exposició a aquesta substància i poden veure agreujada la seva malaltia.

Més dades

És el gas emès més abundant, després del CO2 i el vapor d’aigua. Acaba oxidant-se a 2, per la qual cosa afecta al canvi climàtic i, a més, té certa participació en la química de l’ozó. Es mesura amb equips automàtics dels quals obtenim dades a cada hora i els resultats s’expressen en mg/m3 .

Està molt vinculat al trànsit (principalment als vehicles de gasolina) i per tan n’és un gran indicador.

Segons els valors límits de la UE i l’OMS, les mitjanes 8-horàries mòbils no poden superar el valor de 10 mg/m3.

Els nivells de CO han experimentat una davallada molt important en les darreres dècades, gràcies a l’ús generalitzat de convertidors catalítics a les emissions dels vehicles. Les concentracions més elevades estan en àrees urbanes amb trànsit intens, però sempre amb nivells molt inferiors al valor límit establert per Europa.

Causant

L’ O3 és un contaminant que no és emès per cap focus en quantitats importants. És el que s’anomena un contaminant secundari i es genera com a conseqüència de la presència d’altres substàncies (anomenades precursors) quan concorren amb certes condicions ambientals (temperatura elevada i radiació solar abundant). Els principals precursors de l’ O3 són els NOx (NO i NO2) i els compostos orgànics volàtils (COV). Per tant, l’ozó, com a contaminant secundari, procedeix de reaccions fotoquímiques entre els òxids de nitrogen presents a la pol·lució ambiental i alguns compostos orgànics volàtils, i augmenta la seva concentració quan la insolació és més important.

Conseqüències

L’ozó és un gas amb gran poder oxidant que reacciona fàcilment amb moltes substàncies. Pot atacar les mucoses i les vies respiratòries. Pot causar tos, irritacions a la faringe, al coll i als ulls, dificultats respiratòries, disminució del rendiment, empitjorament de la funció pulmonar, malestar general; així mateix, pot provocar asma i originar malalties pulmonars. També s’ha observat que redueix la capacitat defensiva en malalties respiratòries.

Pel que fa a la vegetació, l’ozó provoca una disminució del rendiment dels cultius i necrosi a les fulles.

Més dades

L’ozó és un gas incolor, invisible i d’olor agradable que té un gran poder oxidant. L’ozó troposfèric està a les capes baixes de l’atmosfera i és considerat un contaminant. No s’ha de confondre amb l’ozó estratosfèric que se situa a més altitud de forma natural i que ens protegeix de les radiacions ultraviolades.

Els nivells més elevats d’ozó s’enregistren a la primavera i l’estiu (els mesos més calorosos i amb més radiació solar), al migdia i a la tarda, especialment en entorns rurals a sotavent d’aglomeracions urbanes. Es relaciona amb les conseqüències del boirum fotoquímic que s’observa a les grans ciutats, ja que els contaminants implicats en aquest fenomen són precursors de l’ozó (especialment el NOx). L’ozó pot sobreviure durant dies a capes superiors de l’atmosfera i pot ser transportat a distàncies llargues, constituint un problema de tipus transfronterer. Un dels factors que està més relacionat amb els episodis d’O3 és la brisa marina, ja que és el vent més important els dies en què aquest contaminant presenta nivells més elevats. Les superacions dels objectius de qualitat de l’aire per a l’ozó troposfèric són un problema habitual a l’Europa meridional, degut bàsicament al clima.

Es mesura amb equips automàtics, dels quals obtenim dades horàries i els resultats s’expressen en μg/m3 . El valor objectiu per a la protecció de la salut (VOPS) tenim que els màxims 8-horaris mòbils de cada dia no poden superar el valor de 120 μg/m3 d’ozó més de 25 dies l’any, en mitjana de 3 anys. En l’objectiu a llarg termini per a la protecció de la salut (OLTPS), els màxims 8-horaris mòbils de cada dia no poden superar el valor de 120 μg/m3.

Els llindars d’informació horari a la població (LLI) tenim que les mitjanes horàries no poder superar els 180 μg/m3, i que per al llindar d’alerta horari a la població (LLA), les mitjanes horàries no poder superar els 240 μg/m3.

Els nivells d’ozó troposfèric són molt variables d’un any a un altre perquè la seva formació depèn molt de la meteorologia. Els anys més calorosos i amb més radiació solar és quan s’enregistren nivells més elevats. Cada any se supera el llindar d’informació en algunes estacions, especialment de tipus rural. La superació del llindar d’alerta és un fet molt poc freqüent, mentre que el valor objectiu per a la protecció de la salut se supera a bona part del territori català.

Causant

Les principals fonts d’emissió són la degradació de residus animals i de residus urbans, això com l’ús de fertilitzants nitrogenats.

A nivell industrials, les principals fonts d’emissió són la fabricació i tractament tèxtil, plàstic, explosius, paper, aliments i begudes, productes de neteja i refrigerants entre d’altres.

Conseqüències

És un gas incolor, de forta olor i força soluble en aigua, i en estat líquid fàcilment evaporable.

Es caracteritza perquè és una base forta, corrosiva i que reacciona violentament amb els àcids, oxidants forts i halogenats.

L’amoníac és un gas irritant de les membranes mucosses a concentracions moderades. L’exposició a altres concentracions d’amoniíac a l’aire pot provocar cremades a la pell, ulls, coll i pulmons.

L’amoníac és fàcilment biodegradable, ja que és un nutrient important per les plantes que l'absorbeixen del sòl fàcilment. Els problemes associats són les altes concentracions en aigües superficials, per aquest motiu es considera tòxic per organismes aquàtics.

Més dades

Només es regula el llindar d’informació pública a l’atmosfera d’aquesta substància que és de 10.000kg/any.

Causant

És un gas incolor i la seva olor és perceptible només a concentracions molt elevades. Aquest compost dona lloc a la pluja àcida en generar àcid sulfúric, és una font de partícules secundàries i està relacionat amb la formació de l’anomenat “boirum” fotoquímic.

S’origina per la combustió de carburants que contenen sofre, especialment el carbó, fet que es dona majoritàriament en combustions domèstiques (per exemple, a les estufes), en centrals tèrmiques o determinades combustions industrials, en el transport i per la fosa de minerals que contenen sulfurs. Les fonts naturals més importants són els volcans i els oceans.

Conseqüències

És un gas incolor que fa olor com de llumí cremat. Combinat amb aigua i oxigen forma les pluges àcides.

El diòxid de sofre afecta el sistema respiratori i el funcionament dels pulmons i provoca irritacions oculars. Els símptomes sobre l’aparell respiratori són tos, mucositats, agreujament de l’asma i bronquitis crònica. També augmenta la propensió de les persones a patir infeccions respiratòries.

A partir de concentracions >0.1 ppm es produeix una important reducció de la visibilitat.

Més dades

Es mesura amb equips automàtics, dels quals obtenim dades horàries que s’expressen en μg/m3.

Segons la normativa europea el valor límit horari per a la protecció de la salut és de 350μg/m3, valor que no es podrà superar en més de 24 ocasions per any civil.

Les mitjanes diàries no poden superar més de 3 dies el valor de 125 μg/m3 segons la UE i 20 μg/m3 segons la OMS. L’OMS també especifica un valor límit minutal de 500 μg/m3, mentre que la UE posa aquest valor com a llindar horari d’alerta.

La substitució o tancament de les antigues centrals tèrmiques que utilitzaven carbó ha fet desaparèixer a Catalunya els problemes que generaven al seu entorn. D’altra banda, les directives per limitar el contingut de sofre dels carburants líquids han fet disminuir les emissions del trànsit. Per tot això, els nivells de SO2 han disminuït dràsticament des de la dècada del 1990 i des de fa anys els valors de SO2 compleixen amb escreix els objectius de qualitat establerts per la legislació europea.

Causant

El diòxid de carboni es produeix principalment de la crema de combustibles fòssils, per tant el seu principal causant és a la producció energètica i el transport.

Conseqüències

El CO2 és el principal gas d’efecte hivernacle, i per tant el principal causant del problema del canvi climàtic, fins el punt que és el gas de referència per mesurar aquesta problemàtica.

Respecte la salut, el CO2 no té cap tipus d’incidència.

Més dades

No està regulat com un contaminant atmosfèric, però si que es regulen les seves emissions a nivell nacional i internacional a través del protocol de Kyoto per combatre el canvi climàtic.

Recursos d'interès